dissabte, 6 d’agost de 2011

EN RECORD DE PASQUAL

Quins mèrits, quin currículum cal presentar perquè facin un minut de silenci al Camp Nou? Com es mesura el tarannà barcelonista? Com es valoren els mèrits per ser homenatjat per tot el barcelonisme abans d’un partit del Barça? Preguntes que fins ara no han tingut més resposta que la consideració, de vegades poc objectiva, d’una o altra directiva del nostre club. És només privilegi dels exjugadors el fet de rebre un homenatge pòstum? I els que no cobren sinó que donen part de la seva vida i molts diners pels nostres colors, que reben a canvi per part de tot el barcelonisme?
No puc dir que fos un amic històric de Pasqual Ramírez Talon, ni puc dir que en quatre vegades que ens vam trobar en diferents entrevistes, s’hagués creat un lligam que em portés a parlar d’ell de forma poc objectiva. No em deixo mai impressionar pel que escolto sinó pel que veig. I el que he conegut de Pasqual Ramírez Talon í el que he vist ha estat el d’una persona que l’any 2005 va crear la PB de Chella, una petita població de la València “xurra” (la València xurra es considera aquella zona interior valenciana de parla històricament castellana). I en aquell territori el Pasqual Ramírez Talón va reunir més de cinquanta associats en una penya ben organitzada i que fa poc acabava d’adquirir un local propi. Un local que, obeint el nou projecte de penyes segle XXI, es preparava per ser Barça en el territori, ambaixada del nostre club i orgull dels barcelonistes de la comarca. I segons Pasqual no era cosa només d’ell sinó de noms i més noms de barcelonistes del poble. No era un egocèntric, mai es penjava medalles; era només un veritable barcelonista.
Una malaltia greu el va advertir que ja no podria veure en directe ni la cinquena ni la sisena Champions del nostre club, però a ell no el preocupava això; només pensava en l’endemà de la seva penya, en l’endemà del barcelonisme al territori al que ell pertanyia, en el futur sense ell.
Fa un mes em va trucar i em va donar nous correus electrònics per a quan ell faltés i em va informar que ja ho havia lligat tot per a la seva absència, la seva definitiva absència. Als companys de penya els va donar les instruccions, quan arribés el fatal moment, de ser engalanat amb la bufanda del Barça tricampió i amb el pin aquell que tant valorava. Dissabte a la tarda, en un sms de la seva filla Cristina, em comunicaven que el Pasqual ens havia deixat i que de les últimes voluntats, una havia estat avisar-me quan arribés el moment definitiu, el moment fatal.., i jo que creia de mi mateix el més barcelonista del planeta! Quantes coses he d’aprendre encara del Pasqual Ramírez Talon! Enmig de les guerres entre nuñistes i cruyffistes, entre rosellistes i laportistes, entre els uns i els altres; un senzill president d’una senzilla penya de la València “xurra” ens dóna a tots una lliçó d’amor a uns colors respectant la història i el sentiment català del nostre club. I era de la València “xurra”!
Quin mèrit s’ha de fer per retre un homenatge en el Camp Nou a un que es diu barcelonista i que ho demostra en el seu dia a dia?
Segurament mai tindràs el teu homenatge al Camp Nou, Pasqual, però les nostres penyes sempre et tindran present com un dels nostres símbols, un dels nostres exemples a seguir.
Sempre estaràs entre nosaltres i la cinquena Champions anirà dedicada a tu, al menys per part nostra.
Salva Torres i Domènech
Delegat del CCP de València i Marina Alta

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Són les tres i cinc de la matinada i en entrar a la nostra pàgina de l'Agrupació llegeixo el comentari que li dedica el nostre Delegat a Pascual President de la penya de Chella, jo no coneixia Pascual però tal com ho descriu el nostre Delegat que era sento de cor no haver-lo conegut, ja que com diu bé Salva a la seu anàlisi s'ha anat un gran Baceloniste, ​​descansi en Pau i si em permet diré amic Pascual

Agrupacio Penyes ha dit...

com sempre us demanem, signeu els comentaris amb el vostre nom, si no els esborrarem.

Anònim ha dit...

Demano perdó per no signar l'anterior comentari, ja que sempre que he escrit algun comentari fins a l'època de la coordinadora els he signat. El emili