12/09/2017
Jacint Borras Manuel ens ha deixat aquesta matinada.
De Jacint Borràs, des de les penyes de València i Marina Alta només podem tenir paraules d'admiració, lloança i agraïment.
Per aquells que no l'heu conegut només us diré que va ser un referent
en el barcelonisme ja en els anys 70 quan va ser president del Barça At i
posteriorment fins l'any 2010 en l'època de Laporta com a President del
FCB. També va tenir una curta estada al front del Moviment Penyístic
abans de tornar al que ell més il·lusió li feia que era el futbol base.
Sempre va mostrar gran estima i respecte cap a les penyes de la nostra
Federació, de les quals deia que érem un exemple en el món penyístic i
moltes vegades va venir molt a gust als nostres actes, deixant records
inoblidables.
Tenia una costum que mai cap dirigent del futbol base
ha fet: trucar-nos quan venia a jugar el B demanant-nos que
l'acompanyéssim a les recepcions i al partit de futbol que disputava el
Barça At. Un detall i mostra de respecte amb les penyes que mai he vist
repetir.
Recordo l'Aplec de Gata, quan al final del sopar, el Doctor
Vila havia de fer una de les seves "performances" vestit amb una bata
plena de suposada sang i allí hi havien el vicepresident del FC
Barcelona, Jaume Ferrer i Jacint Borràs al costat de 300 comensals.
Jo patia per si Jacint, un home aleshores de 75 anys s'espantava en
veure al Doctor en acció. Qui es va espantar aquella nit va ser el bo de
Jaume Ferrer, ja que mai havia vist riure i gaudir tant al Jacint,
observant les bogeries del nostre
Vila Salvatge Bárça.
Ell era així, un gentleman d'aspecte i la persona més natural i assenyada que podies trobar.
Per la meva banda dir que avui he perdut un referent, un mestre i un
amic; una persona que mai em donava un mal consell, que sempre escoltava
la meva versió dels fets sense contradir-me, simplement reflexionant,
si aquesta no coincidia amb la d'ell. Molt allunyat de la moda d'avui en
dia en què no s'escolta, simplement es pensa en el que es dirà.
Després del 2010 quan ja no estava a la directiva vam continuar la
nostra relació i quan podíem ens visitàvem, per la meva banda a Cadaqués
on tenia una maca residència d'estiu, i a l'Hospitalet. I quan ell
podia s'escapava i venia a casa meva per fer una d'aquelles paelles
nocturnes amb tertúlia de la bona fins ben tocada la matinada. Era una
pura amistat, sobretot veient com avui en dia existeixen tantes i tantes
per conveniència.
Jo sempre pensava d'ell que era immortal o que
havia begut alguna aigua de l'eterna joventut; mai havia aparentat
l'edat que tenia. Admirava d'ell la visió realista i il·lusionant a la
vegada de les coses... Es pot tenir les dues visions a la vegada? Amb
Jacint tot era possible.
No sé de quina manera agrair-li tota
aquesta saviesa que ens transmetia. Fa dues setmanes parlava amb ell per
telèfon i em deia que seguia molt els meus escrits del facebook,
aleshores em va explicar el tema de la seva malaltia: "no em deixen
sortir a cap lloc", em deia com volent ser lliure. Després de més de
mitja hora de tertúlia apassionant i quan l'orella se'ns feia vermella
als dos, van quedar que quan estigués fora dels efectes de la quimio,
vindria jo a Barcelona i dinaríem junts, que tenia ganes de veure'm. No
em podia imaginar que malgrat la força d'aquelles paraules, dues
setmanes després estaria escrivint aquestes línies.
Avui estic
fotut, encara que sé que persones d'aquesta gran alçada no moren mai,
però egoistament parlant.., m'he quedat sense la cita amb ell. Molts
petons i abraçades a la seva família.
La foto fou de quan féiem la
campanya "TV sense fronteres", reivindicant la tv3 al País Valencià, en
un acte celebrat a Santa Coloma de Queralt. Una nit inoblidable on vaig
gaudir de la seva presència acompanyat d'altres amics com Vicent
Sanchis, actual director de TV3, Mercè Teodoro advocada d'ACPV i el
president d'ERPV el bon amic
Agustí Cerdà Argent, entre altres.
Fins sempre, mestre!